El nostre viatge està en pausa. Un cop arribats a casa, després d’uns quants vols amb centenars d’éssers humans apretats hores i hores en un espai reduït, hem cregut responsable aïllar-nos unes setmanes. Gràcies a la Montse estem en una casa al Berguedà, no ens faltarà de res. Ens acompanya la Júlia, a casa s’ha quedat la Raquel, que treballa a l’hospital, viu i ens explica la dramàtica realitat d’aquest virus.
No cal dir que ha sigut una part del viatge molt especial, intensa. Hem viscut les diferents reaccions a la crisi als països per on hem passat. Creiem que el govern Filipí està fent bé els deures, vist que ara mateix l’única arma que te el planeta per contenir el virus és l’aïllament. Malgrat que el tancament ens afectes, som conscients que és l’única solució, però per l’altra banda volíem marxar, moure’n’s i això volia dir transports, hotels, aeroports i avions en actiu. Sortosament vàrem prendre les decisions a temps i aquí estem. Finalment allà estan aturant el país, i ens han deixat marxar.
Esperem com a societat aconseguim superar aquesta crisi i millorar. I un cop passi tornar a reprendre el nostre projecte i viatge. Bona sort i salut a tothom.
Altres aeroports, com el de Dubai o el de London Stansted es vivia amb una normalitat tensa, sobretot a Dubai, totes les botiges i serveis oberts com si res, però tot d’una, tots a passar en fila davant d’una càmera tèrmica últim model (com no, a Dubai) per comprovar la temperatura a tothom. A London ple d’Erasmus, estudiants i no residents tornant amb moltes maletes grans. Totes les botigues i comerços oberts, realment un pas enrere del que creiem que toca. Arribats a BCN aquí si que veiem i notem l’aturada total que fa la nostra societat, sales buides a l’aeroport, passadissos buits, carreteres buides i trens solitaris, com en el que vàrem arribar a Manresa a la nit.
